dissabte, 30 de novembre de 2013

FINAL DE LA GUERRA

EL PONT DE SANT VICENÇ

  El pont sobre el riu Llobregat, que tants esforços havia costat, va ser inaugurat l'any 1.923. 
  Des de llavors es va convertir en la millor via d'entrada al poble. Per això, en acabar la guerra civil i en la seva retirada, els soldats republicans van voler fer una última actuació per a dificultar l'entrada de les tropes franquistes al poble: van dinamitar el pont.
  Amb paraules de Miquel Vila i Villamayor:
  " I fou a dos quarts d'11 del matí, del dia 26 de gener de 1.939, a les darreries de la guerra, quan una partida de les forces de xoc de l'Exèrcit Republicà, en la seva retirada, mitjançant una gran quantitat de dinamita, volaren el pont, deixant-lo totalment destruït. Tot seguit una gernació de veïns corregué a veure aquell desastre i àdhuc va haver alguna persona d'edat a qui li caigueren les llàgrimes."
  Com que hi havia tanta por als bombardejos, el primer que va pensar la gent del poble, en sentir la gran explosió, és que havien llançat una bomba. Per això, en un moment, els carrers es van omplir de dones, canalla i gent gran que, aterrats, pretenien arribar el més ràpid possible cap als refugis.
   L'explosió del pont va dificultar una fàcil entrada al poble, però el fort espetec i el moviment del terra va causa greus desperfectes a tots els edificis propers, ja sigui per la trencadissa de vidres, com per les esquerdes.

  L'ENTRADA DE LES FORCES FRANQUISTES

 Comenta en Josep Bach que, en la retirada de les tropes republicanes del poble, baixava tota la tropa per l'actual carrer M. Gimferrer i, en arribar a la plaça, que llavors es deia de la República, el capità de la tropa des de dalt del seu cavall i dirigint-se a la plaça va comentar: "Què poca vida et queda!".
  Tot i no existir el pont, el 27 de gener, les forces franquistes juntament amb una columna de la guàrdia d'àrabs de Franco van entrar pel pont de ferro dels Catalans i van ocupar el poble. L'avantguarda d'aquestes tropes van arribar a cavall pel riu i els vehicles per la nova carretera (que encara s'estava construint) que arribava des del Pont de Vilomara.
  "I fou el 27 de gener que les forces franquistes, juntament amb una columna de fills d'Alà, ocuparen Sant Vicenç i, a falta de pont per travessar el riu, passaren pel pont de ferro dels FFCC (avui de ciment armat), i alguns rastrejadors d'avantguarda, a cavall, travessaren el riu, i pel trànsit rodat, s'utilitzà la incipient carretera del Pont de Vilomara que una brigada de sapadors dels ocupants feren transitable...
  Amb l'entrada dels ocupants, una gran manifestació va formar-se a la plaça de l'Ajuntament (que les noves autoritats batejarien amb el nom de Plaza de los Mártires) i, des del balcó de la Casa Consistorial, el Comandant de les forces féu una arenga ressaltant la gran cruzada nacional y que con la victoria, España irredenta e inmortal, alcanzaría el bienestar, la justicia y la paz, etc.
  Alguns membres de la localitat, addictes a Franco, van exposar les excelències del nou règim. I com que hi havia les forces franquistes presents, algun veí, per tal de fer mèrits, va parlar en castellà. I va acabar l'efemèride cantant Cara al Sol i donant un ¡Arriba España! i un ¡Viva Franco!"
                                                                           Miquel Vila i Villamayor
  Un bon nombre de famílies del poble hagueren d'exiliar-se a corre-cuita, deixant les vivendes amb totes les seves pertinences a l'interior, cosa que van aprofitar els "jerarques del Movimiento" (com diu en Miquel Vila) per a apropiar-se de tots aquests béns.
  L'any 1.938 s'havia instal·lat al poble un Batalló de Pontoners de l'Exèrcit Republicà. Com que van haver de marxar amb urgència per tal d'auxiliar les forces que lluitaven a la batalla de l'Ebre, van deixar al poble una gran quantitat de material.
  Les forces franquistes van agafar els mossos de les lleves que romanien al poble i, amb tot aquest material, els van fer construir un pont provisional davant la fàbrica Armengol (la fabriqueta). Però poc va durar el pont ja que, pocs dies després de finalitzar l'obra, una riuada se'l va endur.
  Eduard Peña, director en cap d'Obres Públiques i autor del projecte de l'anterior pont, va fer servir les seves influències per a rebre el permís de construcció del pont molt abans del que estava previst.
  Un grup de presoners de guerra, els "rojos" com se'ls anomenava, van ser els encarregats de recollir la runa de l'antic pont per a aprofitar-la en la nova construcció i un batalló de sapadors va començar la feina.
  Cal fer esment al tracte inhumà que van rebre aquests homes durant tot aquest procés que va durar 3 llargs anys.
  No es va fer cap inauguració, com la del primer cop. 

Comença la por de la postguerra.
   Al poble hi havia un grup de gent de caràcter marcadament franquista que feien les seves pròpies lleis. Es van prendre la justícia per la mà, van expropiar terres i vivendes, saquejaven els pocs béns que tenia la gent del poble....  Són records molt dolorosos per a totes les famílies del poble que ho van viure.
  El més greu és la por que es va crear. La gent va aprendre a viure en un estat d'angoixa constant. Va ser tanta la por que, encara ara, quan els demanes que expliquin les seves vivències es neguen en rodó per temor a les conseqüències. Per a aquestes famílies el malson no s'ha acabat perquè segueixen convivint amb les famílies dels seus agressors  És com si, en aquest sentit, el temps s'hagués aturat en el passat. Així doncs, la memòria de tots uns anys obscurs i de les seves víctimes, sembla ser, que romandrà oculta i sense fer-se justícia.
  Recorda en Jaume Rosell i Sendrós, en una entrevista que li va fer en Miquel Vila per a la revista "El Breny", la mort del seu pare.
 " L'Esquilet", el pare del Jaume, s'havia instal·lat al poble, amb la seva família, l'any 1.925, feia d'esquilador i per això era una persona ben coneguda. Explica el seu fill que "un dia, a causa d'antics ressentiments o odis personals i de la política del poble, van garrotejar-lo vilment, deixant-lo més mort que viu; després el portaren  a la presó de Manresa on hi romangué dos anys, fins que deprimit de sofriments i maltractaments, li sobrevingué una apoplexia a la mateixa presó, i el portaren a l'Hospital de Sant Andreu i morí a les poques hores."
  En acabar la guerra, al poble hi havia un grup de gent de caràcter marcadament franquista que feien les seves pròpies lleis. Es van prendre la justícia per la mà, van expropiar terres i vivendes, saquejaven els pocs béns que tenia la gent del poble....  Són records molt dolorosos per a totes les famílies del poble que ho van viure.
  Un altre fet destacable van ser les humiliacions que el govern franquista va imposar a les dones dels presos polítics. Encara hi ha força gent que recorda la Guàrdia Civil passejant pel poble amb un grup de dones. Eren les esposes dels presos. Els rapaven el cap i, com a mínim un cop per setmana, les feien voltar escortades per tot el poble, amb el cap descobert per tal que servissin d'escarni.
  Va arribar l'ordre de fer retornar a les seves poblacions d'origen la gent que havia arribat al poble buscant refugi durant la guerra. Molts van haver de marxar, però d'altres que ja s'havien establert i format una família al poble, gràcies a la indulgència d'algun polític de l'època, es van poder quedar.
Segueixen els assassinats. Es tracta de suprimir qualsevol individuo que pugui ser tingut com a "enemic del franquisme".

General Mola: ...“Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo (...) serán encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al Movimiento, aplicándoles castigos ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas".

 ..." Hay que sembrar el terror... dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros"...

 Qualsevol persona que hagués tingut relació amb partits polítics (no afins al règim), que es considerés catalanista, que hagués estat acusada pels seus veïns... hauria de passar pel sedàs franquista.
  Molts van ser afusellats, molts van anar a parar a camps de concentració, d'altres desapareixien per la nit...  La por va començar a envair tota la societat. Encara ara hi ha un munt de gent de qui no se sap pas què va passar. 


LES REPRESÀLIES




Miquel Vila i Villamayor , santiventí, va ser un dels qui va anar a parar a Ceuta, durant un any ingressat en un camp que, eufemísticament, el govern franquista anomenava "batallón disciplinario" 





  Els qui van rebre de valent van ser els dissidents polítics. Pel sol fet de no compartir la ideologia del règim o per haver militat en partits contraris a aquest van ser condemnats i empresonats.
  No calia cap delicte de sang o de violència, la ideologia era fonamental. Molts republicans que van defensar el règim legítim del 1.936 foren empresonats, alguns van rebre sentències de mort i van ser afusellats.
  Entre els qui van sortir més mal parats es troben els militants del P.O.U.M o del P.S.U.C. Per al govern eren la gent més perillosa. Els qui van poder, van exiliar-se. Els que es van quedar van rebre condemnes molt severes.
  Un dels exemples fou en Ramon Llovet i González, fill dels propietaris de Ca l'Amàlia (podeu trobar més informació a l'apartat Economia, Comerços, Queviures).

  


En Quirze Linares i Cabré va ser un bon exemple del que van haver de patir els dissidents polític. 
  En Quirze, afiliat al P.S.U.C. des del 1.936, va ser condemnat pel delicte d'adhesió a la rebel·lió militar.
La condemna primer fou de mort, però després es va canviar per una de reclusió major.




 En el següent document podem llegir la sentència que el condemna a 30 anys de reclusió major.

  Els presos tenien una cartilla de redempció on, mes a mes, s'anava controlant l'empresonament, amb l'eufemisme d'una suposada redempció de la culpa a través dels treballs que se'ls imposava.
  En Quirze es va beneficiar d'alguns indults i la pena es va reduir. Tot i així la reclusió es va fixar en més d'11 anys.
  I, finalment, quan ja portava més de 5 anys a presó, li va arribar un altre indult que el deixava en llibertat vigilada.


  Un altre veí del poble, en Joan Plana, també va anar a parar a un camp de treball. En Joan era paleta d'ofici. Va treballar amb el mestre Pons en la construcció de la torre que fa cantonada entre els carrers Pompeu Fabra i 1 de maig.
  Havia fet el servei a Tetuan als temps de la Primera Guerra mundial.







   Així que, en començar la Guerra Civil, ja havia fet els quaranta anys, però el van reclutar com a pontoner per a la Batalla de l'Ebre.
  Un cop acabada la guerra, com a presoner del bàndol republicà, el van jutjar. Primer el van sentenciar a pena de mort, però després el van acabar enviant a un camp de treball a Toledo.
  Amb els seu companys presoners treballaven restaurant l'Alcàzar de Toledo. Van treballar molt dur. De tant en tant a algun company li arribava la sentència de mort i se l'enduien.
  Les condicions del camp, eren pèssimes. La seva filla, la Teresa Plana, encara conserva les poques cartes que el seu pare li enviava. Al Joan li agradava escriure tant poemes com narracions.
  La Teresa conserva un retall de diari amb un relat seu. És possible que es tracti del setmanari Redención, una mena de propaganda franquista per a demostrar les llibertats que els concedien als presos. El director d'aquest setmanari era en Carlos Foyaca, cubà que en aquell temps també dirigia el diari ABC.
  En les imatges següents, un fragment d'una carta del Joan a les seves dona i filla i el retall de premsa.


  











  Al fragment de la carta hi podem llegir un poema realment colpidor.
  En Joan Plana va morir al cap de sis anys de ser al camp de treball.
  L'any 1.979 la seva dona, Francisca, acompanyada d'un parell de testimonis i del llavors alcalde de Sant Vicenç de Castellet, en Joan Masafret, va presentar una denúncia als jutjats de Manresa per la mort del seu marit a causa dels maltractaments que va rebre al camps de treball.

EL CAMP DE LA BOTA
  ..."Bona part de les penes de mort es van executar a l’anomenat Camp de la Bota, als afores de Barcelona, on actualment hi ha l’espai que es va construir amb motiu del Fòrum de les Cultures. De les més de 3.000 persones que van ser executades a Catalunya un cop acabada la guerra, 1.717 ho van ser en aquest lloc. De fet, a l’inici de la guerra civil, el Camp de la Bota ja s’havia fet servir per tal d’afusellar militars sollevats l’any 1936. Després de la guerra, doncs, el govern franquista l’establí com a centre a Catalunya de la vessant més violenta de la seva política repressora..."
                                              Repressions de la guerra i la postguerra a Manresa.

  "Els condemnats solien ser cridats pels funcionaris de la Presó Model entre les 21.00 i les 22.00 de la nit, quan acabava el seu torn, i eren conduïts a la capella. Després els entregaven al piquet d'afusellament que els duria al Camp de la Bota. Un cop allà, els militars conduïen els condemnats fins al mur, on eren executats. El Camp de la Bota va ser un dels escenaris més sòrdids de la repressió fins als anys 50. En la majoria de casos, l'únic crim dels executats era haver congregat amb les idees republicanes."
                                                                              Sílvia Marimon. Diari Ara.  

Comentari del professor d'universitat i antropòleg, Manuel Delgado, sobre el Camp de la Bota i l'homenatge als qui allí foren assassinats:
 www.elprat.cat
"El president Companys té un estadi per a ell sol, que tampoc li nego el valor, però no és injust que 1.700 afusellats es mereixin només una plaqueta mig amagada?"
  Al Camp de la Bota es va aixecar una gran llosa que va suportar el Fòrum de les cultures. Es va fer sobre un cementiri de més de 1.700 persones que varen ser afusellades allà mateix durant la postguerra espanyola, i s'ha aixeca't aquesta gran mola sense cap mena de memòria ni homenatge a les persones que allà van ser assassinades, i pitjor encara, menyspreant els vius, els familiars que varen patir aquella barbàrie, que ara queda en l'oblit.
  El monument que hi ha al recinte del Fòrum, més que un monument és una burla a la memòria i un menyspreu al Camp de la Bota. Vàrem fer una prova per veure quina repercussió tenia aquesta "placa" que apareix i desapareix, i ni tant sols els informadors del Fòrum sabien que existia. Sembla que al Camp de la Bota no hagi passat res mai, que no hi hagi viscut mai ningú. Això és inconcebible en qualsevol altre lloc. A Europa està ple de "records" a les històries d'ocupació nazi, de la resistència"....

El 14 de març de 1.952 es van fer els últims afusellaments al Camp de Bota. Van ser 5 anarquistes.

Les restes dels afusellats al Camp de la Bota són al Fossar de la Pedrera, a Montjuïc. Allí els enterraven en caixes de pi que eren cobertes amb calç viva perquè els cossos es descomponguessin el més aviat possible.

Entre els centenars d'afusellats del nostre poble, hi trobem:

  En Joan Prat i Artigas, de 36 anys. Nascut a Sant Vicenç de Castellet i resident a Santpedor.
 Al finalitzar la guerra, s’amagà en una casa de pagès de Fonollosa. Denunciat, és detingut per una patrulla de la Falange i interrogat, a Manresa, per Francesc Gual, cap de la Guàrdia Urbana. Informes de l’alcaldia i la Falange local de Santpedor l’acusen d’haver estat membre del Comitè del poble i d’haver participat en el saqueig de l’església i en l’assassinat d’un vilatà.
Data inici sumaríssim d’urgència: 2 de març del 1939. Afusellat el 26 de maig del 1939"...

LLISTAT OFICIAL DELS MORTS EN COMBAT, NASCUTS A SANT VICENÇ DE CASTELLET.
  Hi ha poques dades sobre els desapareguts i morts durant la guerra civil. De la web memoria.cat hem pogut rescatar alguns noms.

  Joan Subirana i Puigdelivol, dependent de professió, va morir als 33 anys, 3l dia 4 de novembre del 1.938, a Tarragona, en acció de guerra.
  Eudald i Maurici Vilanova i Bellmunt, de 34 i 36 anys d'edat. El primer, teixidor, va morir en combat a Tardienta (Osca) el dia 15 de desembre del 1.936. Del segon només consta mort en combat, però ni amb data, ni emplaçament.
  Jaume Vilarrasa i Solè, de 25 anys, va morir en combat a Corbera d'Ebre.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada